MONTESA TOT TERRENY LA FAMÍLIA ENDURO

Amb l'aparició de la nova Enduro 250, presentada en el Saló de Barcelona de 1974, Montesa disposa ja d'una autèntica màquina de competició, realment dissenyada per al seu ús en tot tereny, fabricada amb una bona qualitat de components, va ser una montura d'estètica imponent, a més de ser ràpida, amb gran estabilitat, i molt resistent, incloent de sèrie tots aquells elements necessaris per a poder circular també per la via pública.

El motor derivat de la Cappra VR de cross, disposant d'una potència més elàstica. Montava un cilindre i culata de tipus ariçat, nova carburació Amal, i amb una caixa del canvi diferent, a més oferint la possibilitat de montar pneumàtics de tacs tipus trial o cross, segons les intencions del propietari.

En les competicions, i sobretot en el Campionat de Catalunya, l'equip semioficial de Montesa dirigit per l'Escuderia Isern, van ser els guanyadors de la majoria de proves celebrades incloent les 24 hores de tot terreny de Moià, equip format pels pilots Bellsolá, Figueres, Sucarrats, i Soler. A més en el Campionat d'Espanya de T.T.,J.Mª Sucarrats aconsegueix el subcampionat i el títol de marques per a Montesa.

L'any 1976, Montesa presenta dos nous models d’Enduro, destinats a la categoria de les més petites, la de 75cc. i 125cc respectivament, encara que no són comercialitzades fins 1977, muntant un motor derivat de la Cappra 125cc, amb un carburador Amal de 26mm i un tubarro amb un silenciós final. La part cicle és de tipus monocuna desdoblegat a l'altura de l'escapament, suspensió davantera amb forquilla Betor de 150mm de recorregut, i del darrere amb molla de doble pas, els frens de tambor de 110mm, i els palafang de plàstic irrompible. Com a curiositat els pneumàtics eren tipus trial, ja que el fabricant creia que una gran majoria d'usuaris d'aquest model, gaudia durant una bona part del temps per carretera.

Aquest mateix any, Bartolomé Quesada, va aconseguir guanyar el títol en la seva categoria de Campió d'Espanya de Tot Terreny amb la nova enduro de 75cc.

Abans de finalitzar l'any naixia l’Enduro 250cc que disposava de noves solucions com els amortidors del darrere de llarg recorregut i molt inclinats, va sofrir diverses modificacions, millorant sobretot el confort i la posició de conducció.

En 1977, Montesa, presenta diverses novetats importants, primerament amb l'aparició de la Enduro K, model que estarà en mig camí entre una muntura de carreres i una de passeig, oferint un comportament bàsicament més tranquil. És presentada en el Saló de Barcelona, l’Enduro 125cc H, moto que té molt poques diferències amb les Cappra VB, incorporant elements com el muntatge del volant magnètic amb bobina per a la llum, portallums, silenciós final, i una caixa del canvi més tancada, muntura que seria sol·licitada per l'importador Italià. Altra versió disponible serà l’Enduro125cc L, un model derivat de l’Enduro H, però suavitzat, per als principiants.

En la competició, Carles Mas, pilot oficial de la marca, aconsegueix una magnífica medalla d'or en els 6 dies internacionals de tot tereny. A partir d'aquest moment Montesa prepara set prototips d’enduro 360cc, destinats als pilots que defensaran els colors de la fàbrica d'Espulgues, (Bellsolá, Casanovas, Burés, Cantó, Sucarrats, Novack i Jellat).

L’Enduro 250 H6, incorporaria importants millores, les més importants, el nou carburador de 34 mm, la caixa del canvi amb sis marxes, i l'eix de la roda davantera per davant de l'eix de la forquilla. A l’hora que debutava en les carreres la nova Enduro 360 H6, que a part de disposar d'una mecànica més potent amb uns baixos impressionants, muntava l'escapament tipus bufanda per dalt, una forquilla Marzocchi amb eix avançat, i pneumàtics Metzeler, a més la majoria d'elements bàsics es podran desmuntar sense eines. L’Enduro 360 H6, que es va posar a la venda al març de 1978, va obtenir un gran èxit de vendes, ja que era una evolució directa dels prototips de competició, desenvolupats durant diverses temporades pels pilots oficials. Aquest model disposava d'un excel·lent bastidor, a més tenia multitud de pràctics detalls, tot això realitzat amb gran qualitat, encara que com critica podem comentar que la suspensió no estava a l'altura de la resta.

Les millores obtingudes de l’Enduro H6 360, van passar a les seves germanes petites a partir del 1979, sobretot la 250 H6.

Mentre en les competicions, Carles Mas, va ser el guanyador del Campionat d'Espanya de Tot Tereny, a més va aconseguir acabar en els 6 dies internacionals de T.T.

L’Enduro 360 H6, va seguir una bona evolució, i a principis de 1980 va sortir a la venda una nova versió (Carles Mas Replica) molt millorada en punts com l'estètica, muntant un nou dipòsit tipus camell de color groc, de material irrompible, nou seient amb gomes per a la seva ràpida extracció, plaques laterals de la Cappra VE. En la part cicle, el xassís de “cromomobildeno” és reforçat, pintant-se de color vermell, la forquilla és Marzocchi d'aire amb eix centrat i major angle de llançament, nous amortidors Marzocchi amb diposit integrat amb major recorregut, palafang de plàstic irrompible, la tapa del cárter dret es fabrica per primera vegada en magnesi, nou manillar i placa portallums, tot això formarà part d'una llarga llista de canvis. En l'àmbit de motor, les millores es concentraran a guanyar baixos i en una millor estirada, el nivell de so emès serà mes baix per la incorporació d'un nou silenciador.

La gamma petita d’enduro, tant la 75cc, com la 125cc, té grans canvis en les seves muntures, molt similars a les seves germanes grans, obtenint més potència, amb menys soroll, gaudint sobretot d'una estètica més moderna i esportiva.

En 1982, neix la nova Enduro 360 H-7, una muntura rèplica de la moto pilotada per en Carles Mas en els Campionats de Tot Tereny. Model que és desenvolupat gràcies a la gran experiència adquirida en competicions realitzades amb excel·lents resultats, guanyadora de cinc Campionats d'Espanya de T.T. El més destacat ho trovem en el motor, amb un cilindre de cinc transfers, nou diagrama de la distribució, millores en els baixos i a mig règim, nou bastidor, noves suspensions, nous frens, entre altres.

La Enduro 250 H-7, deixada una mica de costat fins a la data, estant a l'ombra de la seva germana major, també va sofrir canvis de consideració, ja que la nova reglamentació que va implantar la FIM, obligava a participar les motos de 360cc amb la mateixa classe de 500cc. El canvi més important el vam trobar en el motor de làmines.

1984 va ser un any inestable, ja que Montesa està passant per uns moments delicats a causa dels problemes econòmics i laborals, en el qual les novetats en els seus models eren molt escasses, presentant-se una nova Enduro 80 H-7, pensada per a un ús més segmentat, ideal per als joves de 16 anys. La 250 H-7, sols canvia la caixa de làmines, i l’Enduro 360 H-7, munta un fre de disc davanter AJP, a més d'alguns canvis estètics, sent una de les poques motocicletes que podia plantar batalla contra la competència estrangera, cada dia més forta.

En 1985 el pilot oficial de Montesa, Carles Mas no arriba a un acord de renovació amb la fàbrica d'Espulgues, sobretot per la falta de competivitat de les seves últimes muntures, encara tenint en compte que Montesa estava desenvolupant una nova evolució de l’Enduro 360 H-7, amb nou motor, i amb un monoamortiguador del darrere, no arriba a passar a la sèrie degut al fet que Montesa abandona aquesta especialitat per reducció de costos en la producció i sobretot al canvi de política que el fabricant Japonès Honda implanta, adquirint la majoria d'accions de la fàbrica, sobrevivint únicament la gamma Cota de motos de trial.